Les dissidències al bloc occidental

En alguns països de Europa es van fer passos cap a una política d’independència a causa del clima d’enfrontament entre el bloc Occidental i el bloc Oriental.

Ostpolitik (en alemany: Política de l’est) defineix l’esforç realitzat per Willy Brandt per normalitzar les relacions amb les nacions de l’Europa de l’Est incloent a l’Alemanya Oriental. Al 1970 Alemanya començà a parlar amb Polònia i l’URSS i va reconèixer les fronteres establertes després de la Segona Guerra Mundial. Finalment les relacions entre les dues Alemanyes va fer que l’any 1973 les dues fossin admeses a l’ONU.

França, fou un dels estats més reticents a acceptar el lideratge dels Estats Units. El començament de les discrepàncies entre aquests dos països remuntava al 1950. França es va negar a sotmetre la seva flota a les directius de l’OTAN i tampoc va acceptar la submissió de la seva política exterior de comandament dels dirigents de l’Aliança Atlàntica. El general De Gaulle va retirar França de l’OTAN, però a la vegada iniciar un pla per aconseguir la independència en tecnologia nuclear i va mantenir relacions  diplomàtiques amb països com Xina de Mao.

En aquesta línia de defensa de l’europeisme davant el lideratge dels EEUU cal situar-hi la creació del Consell d’Europa el 1948. Es tracta d’una organització internacional que s'estableix pel Tractat de Londres de 1949 i que en l’actualitat està formada per 47 països d'Europa. La seu del Consell d'Europa està a Estrasburg, en la frontera entre França i Alemanya. Els únics requisits que es necessiten per ser-ne membre són: acceptar els principis de la llei i garantir els drets humans fonamentals i la llibertat dels ciutadans i, evidentment, ser un estat europeu. Ja que, la finalitat del Consell d'Europa és defensar els drets humans i les democràcies parlamentàries, així com potenciar la identitat europea entre tots els ciutadans d'Europa. Cal tenir en compte que aquesta organització no té res a veure amb la Unió Europea.

A part del Consell d’Europa cal destacar també l’apropament franco-alemany, ja que aquets dos inauguraren una política de col·laboració entre països europeus. Ja en 1957, quan es signà el Tractat de Roma, es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE), una fita fonamental en el procés d’unitat europea, pel fet que, aquesta organització internacional te la finalitat de crear unes tarifes i mercats comuns, elaborar una política conjunta per a l'agricultura, per al moviment de mà d'obra i els transports i fundar institucions comunes per al desenvolupament econòmic d’Europa.

Així doncs, els Estats Units, que es presentaven con els defensors de la democràcia i la llibertat, van recolzar règims dictatorials llatinoamericans, van dur a terme intervencions militars dels marines i van utilitzar la CIA per subministrar armament i ensinistrar grups colpistes.

Per últim, el paper les Estats Units al món va ser contestat per Europa, ja que estaven a favor del Capitalisme però volien crear el seu propi sistema.

Primerament, amb la seva intervenció a Àsia (I sobretot a Vietnam), era vista per gran part de la població com una “agressió injustificable”. Per altra part, amb la política establerta a l’Amèrica Llatina es van generar fortes I severes critiques.

D’aquesta manera es va començar a caracteritzar el paper dels EUA a Europa com una simple defensa dels interessos dels grups econòmics multinacionals, que únicament operaven en col·laboració amb les oligarquies locals.

Finalment, l’administració nord-americana va dedicar i orientar els seus darrers esforços a impedir una expansió revolucionària - coneguda com una “nova Cuba” – que arrisqués i posés en dubte el lideratge del continent, vulnerant els seus interessos.