Les dissidències al bloc occidental

En alguns països de Europa es van fer passos cap a una política d’independència a causa del clima d’enfrontament entre el bloc Occidental i el bloc Oriental.

Ostpolitik (en alemany: Política de l’est) defineix l’esforç realitzat per Willy Brandt per normalitzar les relacions amb les nacions de l’Europa de l’Est incloent a l’Alemanya Oriental. Al 1970 Alemanya començà a parlar amb Polònia i l’URSS i va reconèixer les fronteres establertes després de la Segona Guerra Mundial. Finalment les relacions entre les dues Alemanyes va fer que l’any 1973 les dues fossin admeses a l’ONU.

França, fou un dels estats més reticents a acceptar el lideratge dels Estats Units. El començament de les discrepàncies entre aquests dos països remuntava al 1950. França es va negar a sotmetre la seva flota a les directius de l’OTAN i tampoc va acceptar la submissió de la seva política exterior de comandament dels dirigents de l’Aliança Atlàntica. El general De Gaulle va retirar França de l’OTAN, però a la vegada iniciar un pla per aconseguir la independència en tecnologia nuclear i va mantenir relacions  diplomàtiques amb països com Xina de Mao.

En aquesta línia de defensa de l’europeisme davant el lideratge dels EEUU cal situar-hi la creació del Consell d’Europa el 1948. Es tracta d’una organització internacional que s'estableix pel Tractat de Londres de 1949 i que en l’actualitat està formada per 47 països d'Europa. La seu del Consell d'Europa està a Estrasburg, en la frontera entre França i Alemanya. Els únics requisits que es necessiten per ser-ne membre són: acceptar els principis de la llei i garantir els drets humans fonamentals i la llibertat dels ciutadans i, evidentment, ser un estat europeu. Ja que, la finalitat del Consell d'Europa és defensar els drets humans i les democràcies parlamentàries, així com potenciar la identitat europea entre tots els ciutadans d'Europa. Cal tenir en compte que aquesta organització no té res a veure amb la Unió Europea.

A part del Consell d’Europa cal destacar també l’apropament franco-alemany, ja que aquets dos inauguraren una política de col·laboració entre països europeus. Ja en 1957, quan es signà el Tractat de Roma, es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE), una fita fonamental en el procés d’unitat europea, pel fet que, aquesta organització internacional te la finalitat de crear unes tarifes i mercats comuns, elaborar una política conjunta per a l'agricultura, per al moviment de mà d'obra i els transports i fundar institucions comunes per al desenvolupament econòmic d’Europa.

Així doncs, els Estats Units, que es presentaven con els defensors de la democràcia i la llibertat, van recolzar règims dictatorials llatinoamericans, van dur a terme intervencions militars dels marines i van utilitzar la CIA per subministrar armament i ensinistrar grups colpistes.

Per últim, el paper les Estats Units al món va ser contestat per Europa, ja que estaven a favor del Capitalisme però volien crear el seu propi sistema.

Primerament, amb la seva intervenció a Àsia (I sobretot a Vietnam), era vista per gran part de la població com una “agressió injustificable”. Per altra part, amb la política establerta a l’Amèrica Llatina es van generar fortes I severes critiques.

D’aquesta manera es va començar a caracteritzar el paper dels EUA a Europa com una simple defensa dels interessos dels grups econòmics multinacionals, que únicament operaven en col·laboració amb les oligarquies locals.

Finalment, l’administració nord-americana va dedicar i orientar els seus darrers esforços a impedir una expansió revolucionària - coneguda com una “nova Cuba” – que arrisqués i posés en dubte el lideratge del continent, vulnerant els seus interessos.

La crisi dels míssils de Cuba

Revolució cubana:

La revolució cubana va ser un fet històric que no només va marcar al poble de Cuba sinó a tota llatinoamerica i al món sencer. Els seus principals exponents : Fidel Castro i Che Guevara, entre d’altres. Han estat personatges que sempre viuran en el record de tot el món.

En l’historia de Cuba hi ha tres períodes de gran importància. Entre aquests es pot trobar el període colonial ( entre 1898 i 1959), el segon període en el qual Cuba  enfronta el neocolonialisme dels Estats Units ( de 1898 a 1959), i finalment el període actual de la revolució socialista.

Tenint en compte tot això, la nostra intenció és analitzar la Revolució Cubana incloent la major quantitat de fets possibles per conèixer millor aquest tema. Per això abans de tot cal saber que va ser la decisió els ciutadans cubans de donar suport als revolucionaris la que en un moment donat  va decidir el futur d’aquesta gent i de les futures generacions, i per aquest motiu avui en dia Cuba és l’únic país comunista de l’hemisferi occidental.

La crisi dels míssils de Cuba

video: http://m.youtube.com/watch?v=CkuwS9E-FLo

La crisi dels míssils de Cuba fou un conflicte de la Guerra Freda que enfrontà diplomàticament la Unió Soviètica i els Estats Units l’any 1962. Va representar un dels moments de major tensió entre ambdues potències degut a la instal·lació de plataformes de llançament de míssils soviètics en territori Cubà.

El desencadenant d’aquesta crisi foren les altes tensions que es van originar entre Cuba i EUA l’any 1961 en el moment en que es va produir un intent de desembarcament de cubans exiliats i armats a la badia de Los Cochinos, amb l'objectiu d'enderrocar el govern cubà de Fidel Castro. L'operació comptava amb el suport logístic i el finançament dels Estats Units.

A conseqüència d’aquest esdeveniment, les autoritats cubanes van signar un acord defensiu amb els soviètics per instal·lar a l’illa míssils nuclears que havien d’apuntar cap els nord-americans.

Aquesta operació fou detectada pels Estats Units i Kennedy, l’actual president, va ordenar el blocatge naval de Cuba desplegant nombrosos vaixells i avions de guerra per la zona, incomunicant l'illa, evitant així l’arribada de les peces nuclears que transportaven els vaixells soviètics.

Fidel Castro:

Fidel Castro inicialment conservava bones relacions amb els EUA; va entaular, després, estrets llaços amb la Unió Soviètica. Després d'una sèrie d'expropiacions a propietaris nord-americans, els desencontres amb els EUA van desembocar en l'embargament econòmic contra Cuba.

L’any 1959 després d’encapçalar la revolució cubada i el triomf d’aquesta derrocant el règim de Fulgencio Batista, Castro va arribar al poder. Va ser nomenat primer ministre el 27 de febrer del mateix any pel President Manuel Urrutia. El 1961 va liderar l'adopció del marxisme pel govern revolucionari, establint el primer estat socialista d'Amèrica. Després de les reformes del 1976, va ser elegit president del Consell d'Estat i del Consell de Ministres. Des de la fundació del partit comunista el 1965, n'és el primer secretari.

Fi de la crisi:

El dia 27 d’octubre Khrusxov proposà  a Kennedy el desmantellament de les bases soviètiques de míssils nuclears a Cuba. l’URRS, a canvi, exigia la garantia que els Estats Units no envairien Cuba ni donarien cap suport a cap operació amb aquest finalitat i alhora que els Estatunidencs desmantellessin les seves bases nuclears de míssils nuclears de Turquia.

Kennedy acceptà d'eliminar els míssils del tipus Júpiter . D'aquesta manera es posava fi a la crisi sense que cap dels dos contrincants donés mostres de debilitat ni de derrota.

En realitat uns i altres volien evitar el conflicte directe, tant Washington com Moscou no volien ni imaginar per molt que la publicitat bèl·lica de l'època digués el contrari. S'estimaven més traspassar els enfrontaments a tercers països, com havia ocorregut amb la Guerra de Corea (1950-1953) i que tornaria a ocórrer amb la Guerra del Vietnam (1954-1975).

El 30 d'octubre Nikita Khrusxov comunicà a Fidel Castro els termes de l'acord signat entre la Casa Blanca i el Kremlin, i el 20 de novembre Castro acceptava la retirada dels míssils nuclears soviètics i Kennedy anunciava la fi del bloqueig sobre l'illa.

Antics aliats, enemics nous: la Guerra Freda

1.1.   Antics aliats, enemics nous: la Guerra Freda

Introducció:

Acabada la Segona Guerra Mundial van haver-hi grans pèrdues demogràfiques. El conflicte també va provocar la fi de l’hegemonia europea que va passar als E.U.A i la URSS. Com a conseqüència de tot el que va succeir sorgeix un nou concepte de dret internacional i es qüestiona els valors tradicionals. Per últim es creen organismes internacionals (ONU). A més a més cauen els règims feixistes i sorgeixen discrepàncies profundes entre els aliats, especialment entre les dues noves superpotències, els EUA i l'URSS. No només hi havia discrepàncies entre aquests dos blocs sinó que es van crear tensions molt fortes a causa de la competència d’armament nuclear que podria haver originat una Tercera Guerra Mundial.

Aquestes discrepàncies, per raons ideològiques, econòmiques i polítiques, van donar  pas a la formació de dos blocs antagònics: el bloc Comunista i el bloc Capitalista. De tal manera es va propiciar la divisió d'Europa (separada pel que Churchill va anomenar "teló d'acer"), i del món en dues àrees polítiques i ideològiques oposades, com veiem en el mapa següent:

Mapa del 1959 de la divisió dels Blocs.

El bloc comunista:

Primer de tot, el bloc Socialista, anomenat aleshores socialisme real o comunisme, on tenia com a centre l’URSS i ràpidament es va expandir per l’Est d’Europa. És una ideologia política lligada a la classe social del Proletariat i oposada al capitalisme. El socialisme tenia com a objectiu últim fer desaparèixer les classes socials, les desigualtats i l’explotació. En la política, el socialisme, proposava un sistema en què no hi havia partits lliures ni llibertat d’opinió, establia una planificació de la vida política i un control ferri per part dels partits únicament comunistes. L’economia havia de ser planificada i controlada per l’Estat. Aquest bloc propugnava la desaparició de la propietat privada i del mercat. Així doncs, és un  sistema considerat per uns més justos i més igualitaris, dons elimina d'aquesta manera la pobresa i donant una oportunitat a tothom, independentment de la seva raça, color o sexe. Per altres, creuen que el socialisme només aportaria pobresa a tota la ciutadania, i que s'intentaria imposar a la gent una cosa que no volen.       

El bloc capitalista:

És un sistema econòmic que incloïa tota la Europa occidental, Amèrica, Japó i Austràlia. Els seus principis bàsics eren la distribució i el comerç lliure dels béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu amb intervencions reduïdes de l’Estat. Alhora aquest bloc propugnava la propietat privada, causant de les diferències de riquesa entre la població. El sistema polític predominant era el liberaldemocràtic, amb parlaments i sufragi universal, el qual  permetia el vot de la dona. Els governs escollits representaven opcions ideològiques diferents, llibertats individuals i col·lectives garantides per una constitució.

Confrontacions:

L'expressió guerra freda fou utilitzada pel periodista Walter Lippmann en el seu llibre The Cold War (La guerra freda), per definir l'estat de tensió permanent i desconfiança que s'havia generat entre tots dos blocs i les superpotències Aquest enfrontament va tenir lloc a nivell polític, ideològic, econòmic, tecnològic, militar i informatiu però cap dels dos blocs va prendre mai accions o enfrontaments directes contra l'altre. 
Les dues  potències es van limitar a actuar com a "eixos" influents de poder en el context internacional i en la cooperació econòmica i militar amb els països aliats o satèl·lits per garantir el seu predomini, ja que desitjaven implantar el seu model de govern en tot el planeta.

Si bé aquests enfrontaments no van arribar a desencadenar una Tercera Guerra Mundial, la gravetat dels conflictes (econòmics, polítics i ideològics) compromesos, van marcar significativament gran part de la història de la segona meitat del segle XX.